Fa un any i mig que el Quicu viu a Cala Estreta. En una petita caseta. Sense llum, aigua potable ni calefacció. Les nits les comparteix amb un sac de dormir i els dies amb els caminants que passen per la platja. No li agrada pescar, tot i que li encanta el peix i viu quasi bé sota l’aigua. Regala vitalitat i timidesa a tots els qui com jo, han tingut la sort de descobrir un dels paratges més preciosos de la Costa Brava, d’aquells que només descobreixes si tens grans amics a la zona. Estic segur que l’any vinent hi tornarem, ja per tercer cop. Tornarem a veure que gràcies a ell la platja es conserva millor que mai i tornarem a compartir un bon dinar amb ell, el guardià de Cala Estreta.
All posts tagged solitud
A vegades és difícil d’imaginar la nit perfecta. I quan ja la tens, t’adones que encara pot ser millor. Fa uns dies vaig tenir la sort de compartir amb uns grans amics una d’aquelles nits on el fred i el temps s’aturen per ensenyar-te un cel immensament estrellat, d’aquells que somies tenir el plaer de conèixer algun dia. I sota aquest cel, un refugi a 1560 metres al ben mig del massís d’Ubiña, solitari, únic, just al peu dels 2414 metres de la gran Peña Ubiña. I com passa en les grans ocasions, el temps es va aturar, però la nit va ser massa curta.