El Ball de Diables de Tarragona ha celebrat enguany els 30 anys de la seva recuperació. Aquesta Santa Tecla, la Diablesa, Llucifer i companyia no només van estrenar vestits sinó que també van oferir una espectacular carretillada a la Plaça de les Cols de la ciutat. Per molts anys Diables.
Archive for setembre, 2013
Al Cèsar el que és del Cèsar. I el pilar caminant, ara mateix, és dels Xiquets del Serrallo. Divuit pilars consecutius suats i baixats des de la majestuosa catedral de Tarragona que fan de la Colla la indiscutible reina d’una de les jornades castellers més màgiques (em permeto dir) de Catalunya. La meva més sincera enhorabona als Xiquets del Serrallo. Endavant i a pels dinou caminats.
La Colla Jove de Tarragona fa un assaig dels grans al Cós del Bou. Ple a vessar i moltes ganes de reafirmar a la Diada de la patrona Tecla la màgica dinàmica lila d’aquesta temporada.
Multitudinari assaig dels Xiquets de Tarragona al carrer Santa Anna, on no només s’hi respiraven enormes dosis d’il·lusió i treball sinó que també s’hi copsava una forta ambició per fer les coses encara més grans. Dilluns, la patrona espera.
Santa Tecla és castellera. Per si algú en tenia algun dubte. Immensa diada del Primer Diumenge de festes de Santa Tecla a Tarragona, que evidencia, un cop més, que això dels castells cada dia que passa és més i més i més gran. A tots nivells.
A l’Estació Central d’Oslo sembla que tothom estigui a punt de canviar de vida, que el destí de tots els viatgers estigui ben lluny de la capital noruega. Les enormes maletes de la gent, el seu posat seriós i el disseny antiquat i preciós dels vagons, et transporten a l’època dels grans viatges, aquells que no coneixen el cel ni les presses i fan sobre rodes milers de quilòmetres. A nosaltres, 19 hores ens separen de Bodø. A mig camí però, Trondheim, una d’aquelles ciutats on promets tornar algun dia. Bonica i acollidora, trenta minuts de transbord són suficients per contemplar les seves casetes nòrdiques sota un vespre que poc a poc es va allargant eternament. Tan sols un entrepà ràpid i un altre d’aquells trens que van al nord ens recull per apropar-nos, ara sí, una mica més a Lofoten.
Van ser només unes hores les que vam estar a Oslo. Suficients per trencar mites i veure que probablement no serà la ciutat de la meva vida. A més, la fina pluja que ens va donar la benvinguda al preciós Botanisk Hage -Jardí Botànic- semblava dir-nos que marxéssim cap al nord, ben amunt, que allà ens esperava el sol de mitjanit. En aquestes línies comença un dels viatges més màgics que he fet mai. Destí, Lofoten.
Fa unes setmanes vaig estar a Turquia per primer cop. Va ser precisament durant les revoltes a la Plaça Taksim d’Istanbul. Però per desgràcia, no vaig poder visitar la capital. De fet, Istanbul només em va servir per fer una cursa olímpica entre els visats del seu aeroport per no perdre un vol a Adana i acabar, hores més tard, a Mersin, una ciutat portuària més o menys propera a la frontera amb Síria. Allí vaig ser-hi cinc dies, suficients per estrenar una càmera lomogràfica russa que m’havia comprat feia just una setmana. Aquest és el resultat analògic d’una ciutat on la gent respira una calma tensa que denota inquietud pel futur del seu país. Una ciutat caòtica i desordenada però amb moltes ganes de fer-se gran.