Blog /

El Dhaulagiri del Juanjo Garra

11.08.21_Poon Hill_005

Vaig veure la muntanya per primer cop entre llençols, a uns 3100 metres. Eren les 4 del matí i com per art de màgia, els núvols del monzó havien desaparegut. Vaig fer una foto mal feta, amb els ulls entreoberts i amb presses. Després de dies i dies de pluja sense veure cap cim, aquell moment era tan màgic que no vaig ni sortir del llit per fer la foto. El vespre anterior els habitants de Ghorepani ens havien dit que si l’endemà obriem els ulls des del llit i veiem, encara que fos, un petit núvol entre la nit, no valia la pena que féssim el darrer tram d’ascens: no veuriem les muntanyes un cop a dalt. Però vam tenir sort. Una hora d’ascens a les fosques per arribar a veure la sortida del sol més màgica que he vist mai. Recordo que en aquell moment, entre tota la serralada de l’Annapurna, entre tots els gegants que m’envoltaven, em va cridar l’atenció un cim. Es deia Dhaulagiri, tenia 8167 metres, era la setena muntanya més alta del món i des d’aquell dia, la més gran per mi. Ara, després de quasi dos anys d’aquell matí imborrable, llegeixo que el Juanjo “ha escollit” el Dhaulagiri per quedar-s’hi. Ni el sempre admirable -i gens reconegut- esforç dels sherpas l’han convençut. Llegeixo la notícia amb una tristesa absoluta però de sobte  un petit somriure em fa pensar que jo també l’hagués triat. El Dhaulagiri. La millor muntanya, la del Juanjo Garra.

Vi la montaña por primera vez entre sábanas, a unos 3100 metros. Eran las 4 de la mañana y como por arte de mñagia, las nubes del monzón habían desaparecido. Hice una foto mal hecha, con los ojos entreabiertos y con prisas. Después de días de lluvia sin ver ningún pico, aquel momento era tan mágico que ni salí de la cama para hacer la foto. Poco me importaba. La tarde anterior los habitantes de Ghorepani nos habían dicho que si la mañana siguiente abríamos los ojos y desde la cama, veíamos aunque fuera una pequeña nube, no valía la pena que subiéramos el último tramo de ascenso: no veríamos ningún pico desde arriba. Pero tuvimos suerte. Una hora de ascenso a oscuras para llegar a ver la salida del Sol más mágica que he visto nunca. Recuerdo que en aquel momento, entre toda la cordillera del Annapurna, entre todos los gigantes que me rodeaban, me llamó la atención un pico. Se llamaba Dhaulagiri, tenía 8167 metros, era la séptima montaña más alta del mundo y desde aquel momento, la más grande para mi. Ahora, después de casi dos años de aquella mañana imborrable, leo que Juanjo “ha escogido” el Dhaulagiri para quedarse. Ni el siempre admirable -y nada reconocido- esfuerzo de los sherpas bastaron para convencerle. Leo la notícia con una tristeza absoluta pero una tímida sonrisa me hace pensar que yo también la hubiera escogido a ella. La montaña más mágica, la de Juanjo Garra.


dhaulagiri01

11.08.21_Poon Hill_001

11.08.20_Ghorepani_035

11.08.20_Ghorepani_079

11.08.21_Poon Hill_110

11.08.20_Ghorepani_086

11.08.20_Ghorepani_087