Poc a dir i escriure. Poc a afegir, més que una tristesa absoluta i rotunda per una gent i un país que no mereix tot això. #NepalEarthquake
Poco más a decir y escribir. Poco a añadir, más que una tristeza absoluta y rotunda por una gente y un país que no merece todo esto. #NepalEarthquake
Nothing else to say and write. Nothing else to add except a gigantic sadness for people and a country that do not deserve this. #NepalEarthquake
A l’Estació Central d’Oslo sembla que tothom estigui a punt de canviar de vida, que el destí de tots els viatgers estigui ben lluny de la capital noruega. Les enormes maletes de la gent, el seu posat seriós i el disseny antiquat i preciós dels vagons, et transporten a l’època dels grans viatges, aquells que no coneixen el cel ni les presses i fan sobre rodes milers de quilòmetres. A nosaltres, 19 hores ens separen de Bodø. A mig camí però, Trondheim, una d’aquelles ciutats on promets tornar algun dia. Bonica i acollidora, trenta minuts de transbord són suficients per contemplar les seves casetes nòrdiques sota un vespre que poc a poc es va allargant eternament. Tan sols un entrepà ràpid i un altre d’aquells trens que van al nord ens recull per apropar-nos, ara sí, una mica més a Lofoten.
Van ser només unes hores les que vam estar a Oslo. Suficients per trencar mites i veure que probablement no serà la ciutat de la meva vida. A més, la fina pluja que ens va donar la benvinguda al preciós Botanisk Hage -Jardí Botànic- semblava dir-nos que marxéssim cap al nord, ben amunt, que allà ens esperava el sol de mitjanit. En aquestes línies comença un dels viatges més màgics que he fet mai. Destí, Lofoten.
Fa unes setmanes vaig estar a Turquia per primer cop. Va ser precisament durant les revoltes a la Plaça Taksim d’Istanbul. Però per desgràcia, no vaig poder visitar la capital. De fet, Istanbul només em va servir per fer una cursa olímpica entre els visats del seu aeroport per no perdre un vol a Adana i acabar, hores més tard, a Mersin, una ciutat portuària més o menys propera a la frontera amb Síria. Allí vaig ser-hi cinc dies, suficients per estrenar una càmera lomogràfica russa que m’havia comprat feia just una setmana. Aquest és el resultat analògic d’una ciutat on la gent respira una calma tensa que denota inquietud pel futur del seu país. Una ciutat caòtica i desordenada però amb moltes ganes de fer-se gran.
A les Illes Lofoten es para el temps, sí. De veritat. La nit que no arriba mai es converteix en màgia i l’olor a mar que s’impregna a la teva motxila et recorda que no estàs somniant. De moment. Unes fotos analògiques sovint desenfocades fetes amb una càmera antiga et transporten de nou a un d’aquells llocs on la vida passa d’una altra manera. Vida bonica, això sí.
Vaig veure la muntanya per primer cop entre llençols, a uns 3100 metres. Eren les 4 del matí i com per art de màgia, els núvols del monzó havien desaparegut. Vaig fer una foto mal feta, amb els ulls entreoberts i amb presses. Després de dies i dies de pluja sense veure cap cim, aquell moment era tan màgic que no vaig ni sortir del llit per fer la foto. El vespre anterior els habitants de Ghorepani ens havien dit que si l’endemà obriem els ulls des del llit i veiem, encara que fos, un petit núvol entre la nit, no valia la pena que féssim el darrer tram d’ascens: no veuriem les muntanyes un cop a dalt. Però vam tenir sort. Continue Reading →
Vaig arribar a Seül sense conèixer la que s’ha acabat convertint en una de les cançons de la… dècada?? I ni molt menys sabia que Gangnam era també un dels 25 districtes de la capital de Corea del Sud, un dels més concorreguts, dinàmics i influents de la ciutat. A Gangnam vaig passar-hi només un vespre plujós, però va ser suficient per adonar-me de la curiosa calma dels seus vianants, tots ells entre corbates, telèfons mòbils i paraigües, molts paraigües.