A l’Estació Central d’Oslo sembla que tothom estigui a punt de canviar de vida, que el destí de tots els viatgers estigui ben lluny de la capital noruega. Les enormes maletes de la gent, el seu posat seriós i el disseny antiquat i preciós dels vagons, et transporten a l’època dels grans viatges, aquells que no coneixen el cel ni les presses i fan sobre rodes milers de quilòmetres. A nosaltres, 19 hores ens separen de Bodø. A mig camí però, Trondheim, una d’aquelles ciutats on promets tornar algun dia. Bonica i acollidora, trenta minuts de transbord són suficients per contemplar les seves casetes nòrdiques sota un vespre que poc a poc es va allargant eternament. Tan sols un entrepà ràpid i un altre d’aquells trens que van al nord ens recull per apropar-nos, ara sí, una mica més a Lofoten.
All posts by davidoliete
Van ser només unes hores les que vam estar a Oslo. Suficients per trencar mites i veure que probablement no serà la ciutat de la meva vida. A més, la fina pluja que ens va donar la benvinguda al preciós Botanisk Hage -Jardí Botànic- semblava dir-nos que marxéssim cap al nord, ben amunt, que allà ens esperava el sol de mitjanit. En aquestes línies comença un dels viatges més màgics que he fet mai. Destí, Lofoten.
Fa unes setmanes vaig estar a Turquia per primer cop. Va ser precisament durant les revoltes a la Plaça Taksim d’Istanbul. Però per desgràcia, no vaig poder visitar la capital. De fet, Istanbul només em va servir per fer una cursa olímpica entre els visats del seu aeroport per no perdre un vol a Adana i acabar, hores més tard, a Mersin, una ciutat portuària més o menys propera a la frontera amb Síria. Allí vaig ser-hi cinc dies, suficients per estrenar una càmera lomogràfica russa que m’havia comprat feia just una setmana. Aquest és el resultat analògic d’una ciutat on la gent respira una calma tensa que denota inquietud pel futur del seu país. Una ciutat caòtica i desordenada però amb moltes ganes de fer-se gran.
A les Illes Lofoten es para el temps, sí. De veritat. La nit que no arriba mai es converteix en màgia i l’olor a mar que s’impregna a la teva motxila et recorda que no estàs somniant. De moment. Unes fotos analògiques sovint desenfocades fetes amb una càmera antiga et transporten de nou a un d’aquells llocs on la vida passa d’una altra manera. Vida bonica, això sí.
Vaig veure la muntanya per primer cop entre llençols, a uns 3100 metres. Eren les 4 del matí i com per art de màgia, els núvols del monzó havien desaparegut. Vaig fer una foto mal feta, amb els ulls entreoberts i amb presses. Després de dies i dies de pluja sense veure cap cim, aquell moment era tan màgic que no vaig ni sortir del llit per fer la foto. El vespre anterior els habitants de Ghorepani ens havien dit que si l’endemà obriem els ulls des del llit i veiem, encara que fos, un petit núvol entre la nit, no valia la pena que féssim el darrer tram d’ascens: no veuriem les muntanyes un cop a dalt. Però vam tenir sort. Continue Reading →
Àrreu és un petit poble de la comarca del Pallars Sobirà situat en un terreny muntanyós a 1268 metres d’altitud. Al voltant de l’any 1803 una gran allau de neu es va endur les 10 cases existents i va matar 17 de les 25 persones que hi vivien llavors. Tot i que sembla que després de l’allau el poble es va reconstruïr en part, avui Àrreu està abandonat. Només algunes restes d’ampolles es dissimulen sota unes delicades estructures de fusta. El terra de les cases cruixeix, les escales es queixen al trepitjar-les i les finestres fa temps que ningú les obre. Precisament aquesta màgia perenne és la que m’ha fet tornar a Àrreu diverses vegades els últims anys. I una de les visites més especials va ser per gravar-hi un videoclip amb els Llúmia.
Explica la mitologia antiga que la medusa era un monstre femení que convertia en pedra tot aquell que la mirava. Va ser decapitada per Perseu, qui la va utilitzar com a arma fins que li va entregar a la deessa Atenea perquè la posés al seu escut. Avui, resseguint també la història de la guàrdia pretoriana de l’emperador August, els Armats de la Sang de Tarragona duen la medusa, un dels elements arqueològics més representatius de Tàrraco, a la part frontal de la seva nova cuirassa.
En els últims anys he tingut la sort de fotografiar alguns grups de música. Curiosament, entre totes aquestes fotos no n’hi havia cap de Love of Lesbian, un dels meus grups preferits i amb qui per diversos motius mantinc un vincle especial. Per sort fa uns dies em vaig treure aquesta espina i vaig gaudir com un nen petit a l’enorme concert al Teatre Bartina.
Fa un any i mig que el Quicu viu a Cala Estreta. En una petita caseta. Sense llum, aigua potable ni calefacció. Les nits les comparteix amb un sac de dormir i els dies amb els caminants que passen per la platja. No li agrada pescar, tot i que li encanta el peix i viu quasi bé sota l’aigua. Regala vitalitat i timidesa a tots els qui com jo, han tingut la sort de descobrir un dels paratges més preciosos de la Costa Brava, d’aquells que només descobreixes si tens grans amics a la zona. Estic segur que l’any vinent hi tornarem, ja per tercer cop. Tornarem a veure que gràcies a ell la platja es conserva millor que mai i tornarem a compartir un bon dinar amb ell, el guardià de Cala Estreta.
Realment dóna gust saber que a Tarragona hi ha gent que s’ho curra perquè hi hagi iniciatives com les jam sessions que des de fa uns mesos organitzen el gran Roger Conesa i els amics de La Curiosa al bonic Cafè Metropol. Talent, improvització i molta amistat comparteixen un escenari que l’últim dia ja es va quedar petit. El mes vinent, més i millor. Segur.